“El mindfulness ens ensenya com utilitzar la saviesa del cos i de la ment per a afrontar l’estrès, el dolor i la malaltia.”
(Kabat-Zinn, 2004)
L’origen del mindfulness es remunta als ensenyaments de Buda, encara que s’ha desproveït de contingut religiós i es considera laic. El terme mindfulness és l’adaptació anglesa de sati, que procedeix del pali, i que en català hem traduït com a atenció plena.
Pel que fa a la definició de mindfulness, en trobem diverses com “parar atenció de manera intencional al moment present, sense jutjar “(Kabat-Zinn, 2004). També com “l’oposat a funcionar en pilot automàtic” (García Campayo, 2019). Per la seva banda, Snel (la de la granota) ens recorda que el “mindfulness no soluciona els problemes, però sí que ens permet estar presents en cada moment amb total atenció, ens fa ser conscients”.
La pràctica del mindfulness genera un espai entre els estímuls percebuts (interns i externs) i les respostes (internes i externes), de manera que ens proporciona un espai de temps per respondre més correctament davant d’aquests estímuls (Mañas, 2009).
“Mindfulness representa parar atenció de manera intencional al moment present, sense jutjar.” (Kabat-Zinn, 2004)
